MORIR EN AGOSTO, de Javier Martín
Per Miquel Àngel Lladó
Club Diario de Mallorca, Palma, 18 d'octubre de 2004
Bon vespre.
Vos he de confessar que sé molt poc sobre Javier Martín. A penes que va néixer l’any 65 a Andorra, província de Terol, i que actualment treballa com a canceller a la república de Kazakhstan, un estat que amb prou feines sabria situar en els vastos confins del continent asiàtic.
Tanmateix tot això són poc menys que contingències accidentals, ja que Martín és un escriptor interessat sobretot en alguns dels interrogants que des de fa centúries, dècades si més no, preocupen tots aquells que mitjançant el conreu de la paraula intentam trobar respostes que justifiquin un quefer literari que a vegades, massa sovint, transcendeix els límits de la nostra pròpia existència.
Certament escrivim per reinventar-nos, per rememorar situacions que desitjam perpetuar sobre els fulls incerts de la memòria, en un intent, mai no sabem si va o reeixit, de deixar constància de les nostres petjades en forma de testimoni indeleble, a vegades plaent, les més dolorós com les ferides que mai no acaben de cicatritzar sobre la tènue pell dels nostres somnis.
Vos he de confessar també que la lectura de Morir en agosto, la novel·la que avui em plau de presentar davant vosaltres, m’ha atrapat en una teranyina de sensacions agredolces, àdhuc contradictòries. “No hay verdadero escritor si éste no busca y asume el riesgo de encontrarse cara a cara consigo mismo”, diu Santos Puebla, protagonista del relat. No és fàcil, efectivament, l’ofici d’escriptor, i dic escriptor en el precís sentit en què Vila-Matas ens parla dels anomenats bartleby (tenc la sensació que Martín n’és un), és a dir, i assumint la definició abans esmentada, aquell que suposa que cada matí ens acarem amb el mirall i ens interroguem sobre la nostra pròpia essència, sobre les nostres obsessions, sobre la bellesa i la llum –“la verdad es la luz”, diu, en un moment donat, Santos Puebla-, però també sobre les nostres pors, la por d’envellir, la por a l’autocomparació permanent amb els altres, a no estar sempre a l’alçada de les circumstàncies.
L’existència és una tragèdia comprensible, fins i tot amable. Ho afirma Leopoldo María Panero, un altre dels protagonistes d’aquesta heterodoxa narració, des del manicomi de Mondragón, una llar voluntària, un exili des d’on contemplar amb llibertat l’estrany deliri de la lucidesa. No ho dubteu: si us agraden les emocions fortes –i us assegur que no tenc comissió de cap mena- llegiu la novel·la de Javier Martín. Segurament, com em va succeir a mi mateix, vos hi trobareu sovint perduts, amb una sensació semblant a la de romandre sols després d’un naufragi, aferrats a una post des d’on sentireu des del més profund dels desafectes a les més tangibles emocions –l’amor entre elles-, tot mentre sentiu com una indefugible humitat s’instal·la amb implacable lentitud al moll dels ossos: “la realidad no existe, es sólo una ilusión que nos salva del vértigo y nos aisla precariamente de la locura”.
I enmig d’aquesta mar, perduts i a la deriva, apareixeran tard o d’hora els temibles taurons que hauran olorat de lluny estant la tebior de la nostra sang. Potser que de tan atordits com estarem no reparem amb la seva sinistra presència, però tots porten noms ben familiars, fins al punt que els hem convertit en hostes habituals de les nostres sovint alienades existències sense adonar-nos del formidable perill que comporten, de la paorosa queixalada que assetja constantment entre les mandíbules del tedi i la rutina: “La verdadera plaga de este tiempo que nos ha tocado vivir es la obsesión por la seguridad”, diu Julián Ríos, un metge en qui Santos Puebla dispositarà l’encàrrec de construir una novel·la gairebé impossible. Mes els taurons mai no ataquen sols, i a la primera bocinada n’apareixeran d’altres enfollits per l’orgia de sang que senten veïna, a l’abast: “Son tiempos de sutil alienación –prossegueix Ríos-, de aparente libertad, de uniformidad agazapada entre los pliegues de la abundancia. I arriba un moment, prou que ho sabem, que l’orgia esdevé una frenesia on tothom devora tothom, on la confusió és tal que res no hi ha fora de l’embolcall de vísceres i aigua sanguinolenta en què s’ha convertit allò que fins fa ben poc era una existència fràgil enmig d’una petita bombolla d’oceà: “Son tiempos de pureza, de pulcritud extrema, sin espacio para la estridencia ni para la originalidad, son tiempos en los que nadie ríe ni canta ni llora en público. Tiempos de calles vacías, de barrios residenciales desiertos, de parques silenciosos y comidas bajas en calorías. Son tiempos estériles, en los que el arte es publicidad, la mejor literatura está al servicio de los fabricantes de compresas y las casas están llenas de cuartos de baño.”.
Mes, com us deia al principi d’aquesta presentació, hi ha també un espai per a l’amor, concebut en la novel·la com un espai per a la redempció personal, com una d’aquestes taules que en una altra versió del naufragi ens portaran a una illa deserta –tal vegada la mítica Redonda de què sens parla al preàmbul- on experimentar ni que sigui una lleu sensació de salvació, una momentània seguretat que tal vegada no vagi més enllà en el temps que el breu període que transcorre entre dos estius, exactament els dos estius en què Julian Santos –amb un llarg hivern entremig- estima Ruth Balvey com una veritable possessió, com una troballa que en la seva ingenuïtat adolescent i literària pressumirà seva i de ningú més, com l’aire que respira abans que ningú cada matinada per evitar que siguin els altres els que el viciïn amb les seves existències vulgars i opaques, insuportablement grises.
Morir en agosto és, al meu modest parer, una obra a cavall entre l’assaig més rigorós i la creació pura en sentit estricte, valenta i sense complexes. Un relat que, com la veritat, té forma circular i està feta de temps, tal vegada aquest mateix temps que ens entestam a situar fora de les nostres coordenades vitals, sabedors tanmateix que, altra vegada citant Leopoldo Panero, l’única paraula possible és FI, que totes les paraules són el mot FI i que per ventura escriure és només un entreteniment mentre s’aprèn això. Es tracta, al capdavall, d’un procés tan apassionant com perillós, un lloc, i disculpau el continu i conscient manlleu de cites de la novel·la, “ple de laberints, passadissos secrets, connexions ocultes, remors llunyanes, converses mantingudes en obscurs corredors plens de portes, misteri, literatura”.
No és poca cosa. I tal vegada, malgrat tot, paga la pena d’endinsar-s’hi.
Moltes gràcies.