Presentació de la novel·la Morir en Agosto, de Javier Martín (Ed. Candaya)

David Estrada Luttikhuizen

Llibreria El Setciències, Arenys de Mar,

23 d'octubre de 2004,

Si en Paco i l’Olga, els nostres amics de Candaya, suposem, es quedessin un dia sense autors amb un original fantàstic a sota del bracet tots fent cua en silenci de diccionari davant la seva porta editorial a Canet de Mar, què haurien de fer?  Doncs aleshores haurien de fer Candaya pura i dura.  És a dir, haurien de posar la literatura a treballar.  Haurien d’inventar un autor nou, amb el seu corresponent manuscrit original.  I encara més, posats a inventar, s’inventarien una combinació perfecte: l’escriptor Candaya total i la novel·la Candaya total.  Us ho imagineu?

Però això només ha estat un supòsit; una mica de ficció.  La realitat, però, és encara més fantàstica.   O més senzilla que no ens pensem (pàg. 25).  L’escriptor Candaya total existeix, no se’l va haver d’inventar ningú.  Ens va arribar des de l’altra punta del món: ni més ni menys que des de l’ambaixada espanyola de la República de les Quasi-quimbames, un país tan llunyà com el país de Candaya en el Quixot.  I la novel·la Candaya total és aquesta.  [...]

L’autor, Javier Martín, és un mestre de l’ofici.  És un novel·lista novell i s’estrena en el gènere directament a primera divisió.  La seva novel·la descriu una fugida que té a veure amb un descobriment  d’allò que el personatge Santos Puebla anomena “los recovecos del alma” –sí, n’estic segur que en alguna ocasió usa aquesta mateixa expressió.  Aquesta descoberta de l’ànima té forma de novel·la perquè, com diu Umberto Eco, quan no pots explicar allò que vols fer entendre als altres, ho has de narrar.  Sobretot perquè serà un narració intrigant, sense concessions.

El protagonista i narrador Santos Puebla és una mena de Bartleby, però ni ell ni l’autor acaben boigs i aclaparats davant la paret grisa d’un manicomi, com ho fa el dissortat personatge de Melville.  Santos Puebla i l’autor són positius, actius; lluiten per alguna cosa, encara que sigui per justificar la seva fugida.  I és que, aquí, la fugida és una recerca.  La recerca sobre l’interior de cadascú; la recerca sobre la funció de les paraules, de la literatura.  Tot plegat, una aventura tan difícil com anar al Japó a peu, com es proposa fer Juan Puebla, el germà del protagonista.  En paraules del narrador:

“Una vez puesta en marcha, la maquinaria de la ficción actúa del mismo modo que la de la vida, no puede detenerse, se reproduce en un encadenamiento infinito de causas y efectos en los que cada acto, cada hecho, cada decisión tiene una imporancia relativa (...)”  (Pàg. 14)

La tècnica narrativa de Javier Martín combina diversos punts de vista i diverses maneres de narrar.  Per això la novel·la apareix estructurada en tres parts ben diferents, cadascuna de les quals està narrada amb una tècnica completament diferent, combinant la faula de tradició oral amb l’haiku japonès i la seva interpretació Zen de l’existència.

Tant el focus de la narració com les pinzellades ràpides fetes amb comentaris plens de sentit reprodueixen deliberadament la força del Zen; tenen la intenció d’actuar com si el temps no existís i de debò poguéssim valorar l’autèntica importància de cada instant com a únic i irrepetible (pàg. 97) El Zen permet al narrador desenvolupar el propòsit literari de voler aturar el temps.  Això queda ben palès a la primera part.

A la primera part, els diversos personatges que van desfilant i reflexionant al llarg de l’obra comencen la narració.  Alguns apareixen un cop i prou; altres, cada cop més sovint.  Ho fan al llarg de 41 seqüències.  D’un en un, cada personatge va introduint els seus comentaris per situar el lector, situar el tema de fons, i crear una tensió dramàtica que va pujant de to a cada nova entrada.  Cada personatge va aportant un bocí d’informació sobre la seva pròpia identitat i sobre la història de fons que motiva la narració.  Són molts bocins d’informació, bocins de temps aturat.

Els personatges comencen la narració així perquè el narrador, el personatge fictici de l’obra, tot i aparèixer en monòlegs cada cop més dramàtics, no s’atreveix a explicar-se tot sol.  Precisament el seu neguit interior és tan terrible que la seva ànima vol sobreviure com a ficció, i alhora vol esdevenir veritat mitjançant les paraules i el temps; aquesta contradicció determina la generació de l’obra.  El narrador protagonista passa per la vida dels altres personatges intentant amagar  el seu secret. Santos Puebla arriba a ser tan introvertit que, fins i tot, limita la seva relació amb alguns dels altres personatges –Angélica Liberman, per exemple— no a l’expressió de la seva cara o la seva veu, sinó només  a l’escriptura.  Com a testimoni del seu pas, queden algunes anècdotes, comentaris casuals, impressions.  Però tots els personatges intueixen que hi ha un secret.

Aquí la tècnica narrativa està a mig camí entre el monòleg teatral i la confessió davant d’un testimoni –un testimoni que ens fa pensar en un amic neutre o, més encertadament, un psiquiatra.  Ara i adés i ha referències a un magnetòfon; hi apareix un vocatiu: Julián.  Però no hi ha més pistes. 

Ara fa poc rellegia la novel.la Tortilla Flat , de John Steinbeck (Ed. Pearson Longman, 2001). A Tortilla Flat, publicada el 1935, Steinbeck sovint usa la mateixa tècnica i la comenta a través d’un dels seus personatges, quan diu (pàg. 68): “La història va anar prenent forma a poc a poc.  Així era com li agradava a en Pilon.  Qualsevol història es podia fer malbé si deixaves que tot quedés relatat massa aviat. La bona història depèn de un seguit de coses a mig dir que han de ser completades amb les experiències dels mateixos oients.”   La qual cosa, posada en paraules de Santos Puebla fa:

“(...) en literatura, lo que se cuenta es lo que no se dice, lo que queda dentro del armario, todas las palabras que no están en el relato.  Las que elegimos sirven para redondear precisamente ese vacío y darle forma.”  (Pàg. 42)

A la segona part, el personatge Julián Ríos, l’escriptor boig del sanatori de Sant Boi, fa de lligam entre el món de la fantasia i el de la realitat.  Precisament serà ell qui, al llarg de tres capítols cada cop més desconcertants, anirà trencant miralls i més miralls perquè puguem copsar la veritat com a temps.  Julián analitza les aportacions i les contradiccions de cadascun dels personatges de la primera part: revela la veritat dels personatges que han edificat ficció per tal de sentir-se satisfets de la seva vida; descobreix la falsedat dels noms.  Julián ens explica la divisió subtil entre la bogeria del món real i la realitat del món literari.

A la tercera part, el narrador Santos Puebla, com a novel·lista fictici de l’obra, sap que ja no s’hi val posar excuses per a endarrerir la revelació de la tragèdia de la seva vida; i per això pren el fil de la narració.  Narra allò que ell entén com a única veritat.  La seva narració en primera persona ens descriu què ha arribat a entendre sobre allò que va veure i allò que va sentir; i a més ho fa amb una traça narrativa que manté l’atenció del lector fins al final.  

Aquesta part té el ritme i el to de les narracions ben explicades, pràcticament recull el caliu de la tradició oral.  Hi trobem la descripció extraordinària del primer amor d’uns nens adolescents; s’hi barregen aleshores la passió, la impotència, la gelosia, la innocència, la crueltat.  Tot plegat, no com a seqüència cronològica, sinó com a reconstrucció digerible dels propis pensaments. 

La intenció del llibre, expressada un cop i un altre per Julián Ríos i Santos Puebla, prepara al lector per acceptar uns esdeveniments terribles que van marcar la vida del protagonista per sempre més.  Aquest esdeveniments mai queden ben explicats en tota la seva magnitud i tragèdia.  Per això mateix, per pura curiositat, el lector vol saber què va passar i com i per què.  I aquí és on l’autor real, Javier Martín, aconsegueix jugar amb el lector afamat de tafaneria pàgina rera pàgina, com el gos i el gat, embolicant la narració amb tota mena de divagacions i interrupcions, retrobant el fil d’allò que anava dient i tornant-lo a perdre, i així fins a arrodonir el relat amb un cop d’escriptura definitiu.

Javier Martín aconsegueix aquest efecte narratiu perquè té un estil molt primmirat.  No només sap crear una tensió d’intriga per allò que narra, sinó que aconsegueix centrar l’atenció dels lectors sobre la manera com ho narra.

Javier Martín és literalment un “maestro” de l’ofici perquè sap “tocar con las palabras”.  Perquè les seves paraules no només van edificant la narració de forma lineal, sinó que juguen amb imatges que, a poc a poc, es van combinant en la ment del lector per evocar altres idees i altres reflexions.  Les seves paraules ens conviden a aturar-nos, a deixar de banda la narració, i meditar molt a poc a poc sobre allò que estem llegint.  És un autèntic continuador del conceptisme del Siglo de Oro.  Per exemple, acaba un paràgraf amb ple de referents subtils com ara:

“En algún momento debió de entender que me abrumaba un poco tanta atención por su parte, y empezó a hablar de escritores a los que el fugitivo presente no presta antención y que acaban mendigando la indulgencia de la historia, en espera de que la muerte les sea más propicia que la vida.” (Pàg. 23)

Estic segur que arribar a dominar l’estil li ha costat molts i molts esborranys.  En aquest sentit, el personatge Marcelo Fuentes (pàg. 61) fa una referència al procés l’aprenentatge quan parla d’una primera prosa retòrica i ampul·losa; ple d’imatges per a cada idea, comparacions denses.  Més endavant també hi ha referències a nits ulleroses, plenes de Hennessy.  [Hennessy és un conyac.]

Més enllà del repte conceptual provocat per un dels personatges amb el mot FIN, l’autor va modelant les paraules com a recerca expressiva.  Fa un ús curós i calculat dels signes de puntuació.  L’ús freqüent del punt i coma, per exemple,  li permet uns períodes llargs de gran rapidesa narrativa.  L’adjectivació intensifica la intenció de sorpresa en la combinació d’imatges, en l’encreuament de pensaments.  Així llegim combinacions com ara “excentricidades apócrifas” (pàg. 21), “cantidad prudente” (pàg. 22), “conversación inquietante” (pàg. 23), “anónimas celebridades” (pàg. 24), “sonrisa sabia” (pàg. 137), “vociferante silencio” (pàg. 163), “vacío apacible” (pàg. 213),  “tarde anómala” (pàg. 244).

En canvi, les seves descripcions són poques, i pràcticament es redueixen a un nom: El Pozo Mariel, el Puente Negro.  L’autobús i el tren de l’episodi amb Vila-Matas, on van?  A la deriva, com els escriptors.  La seva descripció de Barcelona és una descripció exclusivament literària.  Hi apareix la plaça de Catalunya, el port, el cafè Zurich, el Portal de l’Àngel, Santa Maria del Mar, la cafeteria de la llibreria Laie, les oficines d’Anagrama, les pàgines de Quimera.  La resta no interessa.

Però també hi ha una precisió calculada.  A la seva descripció del riu durant les vacances al poble, no parla d’arbres en general, sinó que esmenta pollancres com a únics testimonis. 

Tampoc veiem les cares dels personatges.  Què constitueix la bellesa per a l’autor?  Ruth Balvey, la nena que inspira totes les passions amoroses dels adolescents, apareix comparada amb  una nimfa quan surt del riu amb el seu banyador blanc; però l’únic que realment sabem és que és miop.

Per això, sap atorgar a cada personatge un registre especial.  Per exemple, la reproducció que fa de la parla mexicana de Napoleón Cuevas és una festa per a la oïda i el diccionari.

Per què qualifico Javier Martín com a “autor Candaya”?  L’explicació és absolutament subjectiva i demana un pessic de sal.  Proposo quatre lligams que ho justifiquen: (1) parlar de literatura, (2) parlar de l’escriptor, (3) parlar de referents literaris, i (4) parlar de l’amor envers els llibres com a objecte.

El primer lligam és parlar de la literatura.  Com diu l’autor –i aquí no sé si parla Javier Martín o Santos Puebla—quan enceta el relat:

“La experiencia me ha mostrado, mejor que cualquier otra forma de conocimiento, de qué manera y hasta qué punto lo escrito tiene efectos sobre la realidad.” (Pàg. 19)

Naturalment, els diversos personatges es van preguntant què és una novel·la, què és la literatura.  Per a Santos, la literatura, com hem vist anteriorment, és el vehicle per a explorar i expressar “los recovecos del alma” (pàg. 35).  De fet, la literatura té molt a veure amb la religió: dues mentides ben unides, dues mentides assolides fins a les darreres conseqüències (pàg. 57).  I això que sembla un tòpic i una crítica al comportament tradicional, sorprenentment esdevé una connexió lògica en la novel·la tant a nivell de contingut com a nivell de tècnica de comprensió.

Anem a pams.  Per què, com a tema de fons, apareix la religió a la India?  La resposta és el fil conductor.  Per aprendre dels rius (pàg. 200), el simbolisme dels rius com a miralls del pas de la vida, de la no existència.  Només una il·lusió.  I per què el tema del Zen?  Perquè, com diu el personatge Pablo Alcolea, el pintor descrit com a poeta de la geometria, aquesta concepció literària de l’experiència va significar una bufetada brutal.  Tota una nova percepció del temps, de la veritat.  Bé, en parlar de la tècnica i l’estil, ja hem vist com el Zen determina el gruix del pinzell narrador.

El personatge Julián Ríos comenta que (pàg. 143)  : “(...) un escritor es una ostra misterio, su única función (miserable destino) es filtrar el agua sucia de la memoria, manetenerse al margen, observar desde la impunidad del espectador solitario.”  I Santos Puebla es situa al marge, com un observador que es limita a prendre notes (pàg. 36).  Però no es tracta de fer descripcions, com ens ho explica Pablo Alcolea (pàg. 51), comparant l’art i la literatura i preguntant-se: “Acaso puede mejorarse un campo en primavera o una puesta de sol?”

Això ens porta al segon lligam amb Candaya, que és parlar de l’escriptor, bé com a artista, bé com a model d’existència.  Perquè Santos Puebla, com a novel·lista, està en permanent metamorfosi, i això el fa ser fascinant i alhora molt incòmode en el dia a dia.

Les pàgines de la novel·la van recollint pinzellades disperses sobre la vida del novel·lista en general, sobre allò que hom creu que és la vida del novel·lista, i sobre allò que el novel·lista vol que sigui la seva vida com a novel·lista.

Per a Santos Puebla, Vila-Matas era l’ideal de l’escriptor modèlic: bohemi, amant del jazz, amant del tabac i del beure.  A Santos Puebla, en canvi, li agrada més el vodka i el conyac.

El narrador coneix bé el cicle vital dels escriptors quan afirma(pàg. 58): “(...) este tipo de autores afloran a la superficie cada cierto tiempo, se reeditan sus obras, se les hace algún homenaje, se celebra algún congreso, aparecen varios artículos, y después vuelven a caer en el olvido hasta que les toca el turno de nuevo.”   Aleshores, quin sentit té escriure?

Santos Puebla afirma que “escribo para saber quién soy” (pàg. 89).  I l’escriptor és escriptor perquè té la voluntat de ser-ho, al marge d’escriure novel.les o de no escriure cap línia (pàg. 183). La tensió creativa genera pau, una certa pau en el desordre de l’anima.  Segons Santos Puebla (pàg. 32): “Los lectores tienden a identificar a los personajes con el autor, y en general no se equivocan, porque sólo es posible escribir sobre lo que uno ha vivido.”   Tenim, doncs, una tensió permanent, sobre la qual Napoleón Cuevas comenta (pàg. 39) “(...) escribir.  Lo hacía todo el tiempo, hasta cuando estaba quieto y mirando como al vacio, su cabeza estaba dale que dale, sin parar.”

Dissortadament, l’autor de debò, l’autèntic, se’ns escapa.  El mateix Javier Martín deixa ben clar que li sembla prou “engorroso” identificar el narrador amb l’autor.  El retrat de Santos Puebla té una intensitat massa forta com per a encoratjar tafaneries biogràfiques sobre l’autor.  Ja ho diu Enrique Vila-Matas en el pròleg: en acabar de llegir la novel.la, encara en sé menys, de l’autor.

El tercer lligam amb Candaya és parlar dels referents literaris, d’altres autors.   Aquest lligam és un gran calaix de sastre, però per a mi té sentit perquè a través de les presentacions literàries de Candaya i dels comentaris que he sentit fer a en Paco i a l’Olga, literalment i apòcrifa, uns autors determinats han adquirit una dimensió especial.

 

Javier Martin fa referència a altres autors de tres maneres.  Una és pura teoria literària.  Una altra és fent aparèixer aquests autors com a personatges de la seva novel·la.  I la tercera és usant els personatges de les novel·les d’aquests mateixos autors. 

Santos Puebla comenta com va conèixer Roberto Bolaño el 1977 o el 1978; després Bolaño parla amb Julián Ríos i arriba a la conclusió que l’altre ni l’entén ni apreciarà la seva novel·la.  Santos Puebla coneix Enrique Vila-Matas en la festa d’Anagrama, i s’escriuen cartes posteriorment; fins i tot hi ha una referència a la pregunta “¿Adónde va la literatura?”, que planteja Vila-Matas en un article recent.  El poeta cubà Lezama Lima és objecte de tota una tesi doctoral.  Víctor Cuesta ens exposa la seva màxima existencial “escric, per tant sóc” (pàg. 160); i ens parla dels llibres que fan mal perquè són tan bons i no tenen continuació en arribar al final (pàg. 64).  També coneixem, de passada, Leopoldo María Panero.

Santos Puebla comenta com ha après dels grans escriptors.  Admira Cortázar  per la capacitat de copsar allò que és excepcional dins del dia a dia (pàg. 55).  Parla dels contes de Raymond Corver (pàg. 78), que són la desolació d’Amèrica.  Parla de Jorge Herralde, de Ezra Pound; critica l’estil tou d’Azorín.  Fins i tot esmenta Okakura, el mestre de la cerimònia del te; i Matsuho Basho, mestre de l’haiku. Tots dos un referent molt a l’estil d’Edmodio Quintero. 

A banda d’inventar els seus propis personatges, i de literaturitzar autors coneguts, Javier Martín usa els personatges de les novel·les d’aquests autors.  Així tenim el cas de Napoleón Cuevas, que afirmava ser un dels personatges de La literatura nazi en América, el llibre de Bolaño.

El quart lligam amb Candaya és parlar (una mica) i deixar entreveure (molt) un gran amor envers els llibres com a objecte, com a motivació, com a vehicle per participar de l’aventura humana –aquella aventura significativa que només va lliscant al llarg del temps a través del les ments encisades per la lletra impresa, com passa amb les obres i la línia editorial de Candaya.   [Però això us ho podran comentar amb més entusiasme en Paco i l’Olga.]

L’autor es defineix com un caçador de llibres, les seves trampes van dirigides a capturar exemplars d’autors estranys, generalment desapareguts o simplement oblidats (pàg. 20). Ens parla del seu afecte vers els llibreters d’antic, dels quals ha adquirit el dret de ser client.

Un bon exemple d’amor envers els llibres com a objecte és l’episodi quan Víctor Cuesta va col·locant els exemplars del seu llibre de poemes que li sobren entre els prestatges de les botigues de llibres perquè tinguin vida, perquè algú els compri, perquè els llibreters s’adonin que no surten al catàleg.  Perquè un llibre només pot aspirar a seguir viu mentres ompli un lloc en el prestatge públic d’una llibreria.

I em sembla que acabaré tot seguit amb dues recomanacions.  La primera recomanació és que no deixeu passar l’oportunitat de comprar aquest llibre. [...]  Així, la vostra contribució reforçarà la supervivència de l’editorial i farà més lleugera la tasca de l’autor, que ha de finançar de la seva butxaca les lletres que escriu.  I aquest prec tan prosaic és d’allò més important.  Perquè vosaltres, amb la vostra intervenció esteu fent una declaració de principis, emeteu un vot.

La segona recomanació és que, a banda d’haver-lo comprat o no, feu el favor de llegir aquest llibre.  Llegiu el llibre sense exigències, sense prejudicis, sense voler arribar al final.  Deixeu-vos encisar per l’art del narrador.  Torneu a descobrir un altre cop la fascinació del la literatura ben escrita.  Identifiqueu-vos amb algun dels personatges, passegeu per la Barcelona literària, pel riu dels pollancres, assoliu l’essència del detall.  I si ho feu així, quan arribeu al final de la darrera pàgina, no només haureu sorprès novament el nostre autor novell --al qual sempre li ha sorprès el fet que uns desconeguts es llegeixin les seves novel·les (pàg. 23)--; sinó que alhora fareu un sospir de satisfacció en haver gaudit de debò de la literatura ben narrada.

Moltes gràcies.

David Estrada Luttikhuizen