Fragments de sorra

POESIA

CONCHA GARCÍA

Diari Avui, Suplement Cultura, 30 de setembre de 2004

 

Antonio Tello, Sílabas de arena.
Prólogo de Cristina Peri Rossi.
Editorial Candaya. Canet de Mar, 2004.

L'editorial Candaya acaba d'estrenar-se. Fins ara només ha publicat dos llibres, un del poeta paraguaià exiliat a l'Argentina el 1947 Elvio Romero, i el segon aquest d'Antonio Tello, tot i que ja anuncia en pròximes edicions un poemari dels argentins que viuen a Barcelona Carlos Vitale i Teresa Martín Taffarel. La particularitat d'aquestes edicions és que vénen acompanyades d'un CD amb la veu del poeta.

Aquest poemari conté paraules que cauen de la pàgina per adherir-se durant una estona al lector. Són fragments de sorra que marquen un pas de grans blocs de temps.

Antonio Tello, nascut a la província de Còrdova de l'Argentina el 1945, fa més de trenta anys que viu a Barcelona. És també autor d'algunes novel·les i assajos.

Aquest text, transcendeix el lloc, la pàtria, perquè ens n'ofereix una de comuna a tothom i és el pas del temps, la pàtria de l'instant. Es tracta, aleshores, d'una recerca, d'una manera de conjurar l'oblit a través de l'escriptura: "Parto. Llego. El horizonte es una línea / en el abismo. Reconozco mis huellas. / Los caminos son sueños en tránsito; los / pasos, grafías de naciones en el aire". El jo de l'autor està bastant allunyat del jo real i per això a vegades aquesta poesia pot sembla que aspiri a abraçar massa: la mítica Ítaca, o el paradís perdut, però en realitat se serveix de la mitologia per constatar que les síl·labes de sorra són petjades, marques. La paraula, com diu en el pròleg Cristina Peri Rossi, sempre és una inscripció en el temps, i es fa per expressar, comunicar, advertir.

Consignar la realitat en clau simbòlica és el que fa Antonio Tello, potser per corroborar la nostra condició efímera. Més pròxim a una tradició oriental (haiku, la Bíblia), les seves paraules degoten obrint-se pas entre la simbòlica aigua i pedra: "El agua confía en la corriente. / La piedra en la quietud. / El agua y la piedra gozan del encuentro. / ¿Qué provoca la caricia? / ¿La insistencia del agua? / ¿La espera de la piedra? / ¿O acaso el deseo del río?". Preguntes recolzades en alguns elements que ens porten a la paradoxa. En altres parts del llibre, les síl·labes s'expandeixen i construeixen una imitació al balbuceig. Des d'aquest punt de vista és molt interessant l'experimentació amb el llenguatge.

Intentar convertir en unitat el que es pretén dir i la manera en què es diu per portar-nos a l'interrogant vital: ¿quin és el sentit de la nostra existència?, ¿només som àtoms en transformació constant?

Antonio Tello acostuma a dir que l'home és fora del temps i així ho vol constatar en aquest sil·labari de sorres, per posar, potser, la poesia en un lloc mític, narrat des d'un distanciament que fa d'aquesta poesia un espai habitat d'un ressò llunyà en què també el mateix poeta està perdut.